Després de La meva volta al món, feia temps que no m'havia posat a viatjar. Simplement algun petit viatge, com a Moldàvia, o visites a familiars com a Londres, Amsterdam o Dublin. Aquest any vaig entendre que si volia tornar a veure món, tenia que fer-ho com la resta dels mortals, jeje... viatjant en el meu més de vacances. I vaig decidir anar al Marroc, un destí que fa temps que tenia apuntat a la meva agenda, que es troba a prop i que pot suposar l’experiència d’estar en un altre planeta.
Aquest es el petit diari del meu viatge, 20 dies per un país veí però que alhora suposa un contrast de cultures impressionant, on hi trobes salts en el temps com les visites a les seves Medines (centre antic de les ciutats), paisatges meravellosos sobre les dunes del Sàhara o sobre les muntanyes de l’Atlas, poblets amb encants com Essaouira o Chefchaouen, el bullici de les ciutats com Marrakech o Casablanca... en definitiva un viatge ben interessant, tot i la calor i el Ramadà que vaig patir en el més d’agost.
Mostra Marroc en un mapa més gran
Fès
L’arribada al Marroc va ser més fàcil i plàcida del que em pensava, ja sigui pel Ramadà o pq vaig sol i no sóc presa fàcil dels “faux guides” o guies falsos com diuen aquí, vaig poder caminar per la Medina de Fès ben tranquil·lament. L’agobio i atabalament que pots sentir en aquest país per la seva gent, tal i com em deien, de moment no l’he trobat.
Si que hi ha excessiva tranquil·litat i sensació de que el país està aturat, amb això del Ramadà. Els carrers estan pràcticament buits, la gent a casa seva o tirada per terra ben reguardats a la ombra, les botigues tancades o a les fosques si es que tens la sort de trobar-n’hi alguna d’oberta per comprar aigua... pq a sobre, una calor sufocant. Ni amb Ramadà o sense dona gust de sortir al carrer!
Vaig trobar un Hostel o “aubergue” aquí en diuen, que estava molt ben situat i em va permetre visitar la ciutat durant dos dies, la Medina de Fès es espectacular, com de cuento... ple de carrers en forma de laberint i cada cantó un personatge o botiguer més versemblant, et transporta al segle passat en una sola passejada. El bullici de la gent, d’aromes i fortes olors, de crits entre discussió i discussió de la seva gent, juntament amb la calor que predomina a dins de les seves muralles... es un bon exemple del que em trobaré al Marroc, ràpidament et transporta al que sabia que seria un altre planeta.
Cap al vespre, sobre les 19.15h exactament, quan comença a marxar el sol i diuen que no pots distingir un fil d’agulla blanc d’un de negre a la llum del dia, la ciutat encara es paralitza molt més. La gent va cap a casa per menjar i beure després de moltes hores sense poder fer-ho, jo aprofito per sopar també. En alguns petits restaurants de carrer (com xiringuitos) encara hi ha gent que sopa a fora fent el “ftour” (primer àpat), i començo a degustar el menjar marroquí, “Tajins”, verdures fetes de mil maneres, “Poulet amb frites”, “Couscous”... em sembla que no m’aprimaré gaire en aquest viatge, tal i com volia. Després per la nit, la gent surt a passejar, a sentar-se en una terrassa d’un “Café”, però molt tranquil i molt parat tot, una mica mort. Suposo que es degut al Ramadà.
Erg Chebbi
Pensava passar per Meknès, però crec que serà bastant semblant a Fès i a més tinc ganes d’arribar fins a Chefchaouen, així que començo a tirar cap al desert, tal i com havia pensat. 7h o 8h en bus fins a Errachidia, sense aire condicionat però amb uns nois molt simpàtics que em conviden a la part de davant del bus. Es un espectacle sol veure la gent a cada parada, com els hi agrada discutir, les coses que transporten i com ho fan...
La ciutat d’Errachidia no té res a veure, però es a mig camí del desert i aprofito per seguir palpant el país. Degusto un sopar boníssim en un altre dels seus xiringuitos i passo una nit super sufocant, em sembla que em passaré a les habitacions amb “climatisation” pq sinó no aguantaré fins al dia 26! A vespre vaig conèixer un marroquí que parlava espanyol molt simpàtic i me’n fio d’ell per anar al “aubergue” pel qual treballava a Hassi Labied, un poblet al costat de Merzouga, la porta de les dunes del Sàhara del Marroc. Sobretot per evitar els possibles munt de guies oferint els seus serveis a l’arribar, els qual tampoc em trobaré ja que amb la calor i el Ramadà, tot està desolat. I pq m’agrada el preu que oferta, ja que hi ha un dalt a baix pel que fa aquest tipus d’excursió. Des de 300 a 1200 dirhams diuen (10 dirhams equival a 1€ més o menys), i no crec que siguin molt difrents entre si.
Jo he pagat 350 dirhams per la típica nit a les dunes, excursió amb camell per veure la posta de sol i la sortida l’endemà, amb sopar i esmorzar inclosos. Em trobo uns italians que hi aniran demà i també està previst que ho facin uns catalans... però aquesta nit estic sol i per tant sóc l’únic, així que jo i el meu dromedari (ja que son camells d’una sola gepa), juntament amb el meu guia, en Mohamed, vam tirar cap a les dunes. Ja recordava de Mongòlia que es un pal això d’anar amb camell! Però almenys aquí sense ja sol i no fa tanta calor.
Nota: A Merzouga vaig fer el típic viatge en camell, per veure les dunes del Sàhara i fer nit en aquell paradís de sorra. La propera vegada faré Turisme Responsable i no utilitzaré animals explotats pel turisme.
Es un espectacle contemplar les dunes, en caravana de camells amb els altres grups d’altres hotels, i resulta un viatge bonic i quasi màgic. Arribem fins al campament que ja s’ha fet fosc, i el Mohamed em prepara una “tajin” de pollastre i verdures per xupar-se els dits, que bona! Després em deixa sol al campament amb les estrelles, ja que ells se’n va a fumar amb els altres guies i jo no en tinc ganes. Primer m’agrada la idea, tot sol, tombat en un matalàs a sobre de les dunes mirant les estrelles... després quan sento alguns sorolls i fins i tot veig una cosa blanca amb potes que surt corrents quan em llevo tot espantat... ja es una altra cosa, jeje... no sabia que hi havien animals al desert!! L’endemà me’n adono que hi ha campaments amb nòmades, i que pot ser seria un gat que buscava menjar...
Tot i això, em vaig adormir ràpid... i a les 5h vaig sentir el despertador per veure la sortida del sol. Vaig pujar a dalt de la gran duna i s’ha de dir que es una sensació màgica trobar-se allí esperant aquell moment... i veient com canvien de colors les seves dunes, groc, taronja, vermell... espectacular! Molt maca l’experiència.
A la tornada em trobo amb el grup de catalans, els italians i espero un taxi que no arriba mai. El noi del “aubergue” em diu que amb el Ramadà no vindran ja, que no hi deu haver gent. Llavors ja em veus a mi amb les dues motxilles i aquella calor matadora, de debò que allò es el desert! A la sortida del poble esperant algun cotxe que em porti al proper poble, que de taxi en taxi pot ser arribo al bus de les 15h que vull que em porti cap a l’Atlas. Vaig tenir sort i em va recollir un francès d’origen turc amb el seu guia i cotxe llogat, ja que vam veure que a Erfoud no hi havia cap bus a les 15h i era com un poble fantasma, per sort vaig seguir amb ells fins a Errachidia i allí si que hi havia un bus similar. Altre cop 7h de bus (aquest cop amb aire condicionat) i vaig arribar a Ouarzazate.
Notes
Dissabte, 11 d’agost de 2012
Hassi Labied, Merzouga
Els Tourages i gent del Sàhara estan fets d’una altra pasta, m’ho ha demostrat el Mohamed, guia de la meva excursió en camell cap a les dunes d’Erg Chebbi amb la seva conversa durant el sopar. O el noi que llogava Quads, on esperava la meva sort per sortir del Sàhara i anar cap a l’Atlas. Tot plegat m’ha donat una lliçó... una lliçó que ja em tenia ben apresa durant la meva volta al món, però que pot ser tant de temps sense viatjar i la rutina altre cop de BCN, m’ha fet oblidar. Ha passat un tot terreny amb un guia no molt simpàtic que em recordava que no hi havia taxis, que no aconseguiria sortir d’allí i que si els hi pagava 200 dirhams em portaven cap a l’Atlas, però no m’ha agradat massa i no me’n fiava. Així que he passat i m’he quedat allí, esperant... amb aquell sol sufocant. Li he dit al noi dels Quads que pot ser l’hauria cagat, que era una bona oferta i que estava sortir difícil sortir d’allí. M’ha contestat amb tota la parsimònia i molt plàcidament: “Pot ser tens més sort i passa algú que t’ho fa més barat”. I així ha sigut, ha aparegut el francès d’origen turc i no m’ha cobrat res, i gràcies a ell no m’he quedat penjat a Erfoud esperant un bus que no arribaria mai, i millor anar a Errachidia d’on si he pogut anar cap a l’Atlas. Quantes vegades he dit jo que si busques la sort, sempre apareix... sobretot quan la busques amb bondat i positivisme... m’agrada la gent del Sàhara!
Una mica d'Atlas
Després del desert vaig anar en busca d’un clima més agradable, però no tindria aquesta sort. A Ouarzazate feia igual o més calor, per sort l’habitació d’hotel que vaig trobar era força fresqueta. Molt sorollosa però... vaig parar en aquesta inexpressiva ciutat en busca d’una de les Kasbes més maques del Marroc, Aït Benhaddou, la qual ha estat utilitzada per pel·lícules com Gladiator. La ciutat no té res especial, es simplement una parada per tal d’organitzar diferents excursions o fins i tot per veure els estudis cinematogràfics de l’Atlas, on s’han fet infinitat de pel·lícules també.
Com que hi vaig arribar ben tard, m’hi vaig quedar dos nits, per tal de veure pel matí la Kasba d’Aït Benhaddou. A la ciutat ja començo a veure més el Marroc que m’havia imaginat al principi, guies turístics intentant vendre’t algo, botiguers convidant-te a la seva botiga, etc... però durant el dia també està molt parada, quasi bé morta. I em resulta difícil pujar en un taxi amb més persones per anar a la Kasba, que es troba a 32 Km. Per sort trobo un taxista que parla una mica d’anglès i negociem per 150 dirhams l’excursió jo sol, tot i que a la tornada intentarà replegar més viatgers. La visita es curta però agradable, ja que la Kasba es espectacular, mai més ben dit de pel·lícula!!
Fins i tot hi ha una part de la fortificació que es va fer expressament per la peli, però la resta es immensa i t’evoca en aquell possible temps i la magnitud de la seva bellesa i llegenda.
Marrakech
Sol arribar a Marrakech et dones compte que es una gran ciutat. Aquí el Ramadà ja no es nota tant i durant el dia hi ha més gent. Gràcies a uns catalans que vaig trobar al Sàhara, m’allotjo en un petit “aubergue” tipus dormitori però amb “climatization”. Per fi podré dormir sense dutxar-me a cada estona... i ben barat! Es troba al ben mig de la Medina, a prop de la famosa plaça Djemaa el Fna, la qual es tot un espectacle.
Sobretot de nit, quan es transforma en un munt de restaurants improvisats i cercles de teatre i animacions ben estrambòtiques, com els encantadors de serps, conta contes, malabaristes, etc... senzillament espectacular. On hi pots gaudir d’un bon sopar o un cafè en alguna terrassa i gaudir de la panoràmica, la vaig trobar molt més viva que qualsevol lloc i em va agradar molt.
Vaig passejar per la Medina i em vaig perdre pels seus carrers, m’escapava dels seus venedors i guies turístics, aquí si que eren una mica pesats, si... gaudint d’algun “shawarma” o una amanida als xiringuitos... i fins i tot vaig quedar amb l’Abdel, la parella de la Irene que em va caure molt bé i em va presentar als seus amics, tot prenent un “chocolat choud” per la nit. També em va dur fora de la zona turística en moto i cal dir que es una temeritat conduir pel Marroc!
Com que feia igualment molta calor, m’hi vaig quedar sol dos dies, però va ser un plaer gaudir d’aquell món a part que pot resultar la ciutat de Marrakech.
Essaouira
Per fi vaig poder trobar bon clima al Marroc, massa i tot que a la nit havia de posar-me el “xubasquero” o tot, l’única roba d’abric que portava. Més de 10ºC de diferència! Quin plaer parar de suar, parar de dutxar-se quasi bé a cada hora, de patir per la calor, de patir per la calor i per l’habitació, quin plaer fins i tot tenir fred al vespre!
I quin poble més bonic, amb la seva Medina emmurallada i tocant al mar, un poble pescador i amb un encant especial, molt turístic... que fins i tot no sembla Marroc, però amb una tranquil·litat que enamora i refresca sol de passejar-lo. M’ho vaig prendre com uns dies de relax, gaudint del menjar i una més que decent habitació, un pel més car en comparació a la resta del país, de la brisa i les magnífiques postes de sol... fins i tot em vaig avorrir una mica. Es el típic lloc per estar en parella, o si no practicar esports d’aigua com el surf o el kitesurf... però va estar guai abandonar per una estona la calor sufocant del Marroc i descobrir l’encant d’aquest petit poble pescador.
Casablanca
Sol arribar a Casablanca vaig tenir una d’aquelles experiències úniques i especials que solament CouchSurfing et pot donar. Ja que la Salma havia quedat amb els seus amics a la platja per fer l’últim “ftour” del Ramadà, i al jo arribar el mateix dia, em va convidar. Va estar molt xulo, primer mesclar-me amb joves alternatius i més moderns dels que fins ara m’havia trobat pel carrer, i degustar un menjar boníssim.
En un escenari magnífic, la platja dels voltants de Casablanca, on la gent amb diners passa l’estiu o hi té cases de segona residència. Curiós veure com estaven d’ansiosos per poder menjar i fumar, i tot i no parlar francès i conversar poc, m’ho vaig passar força bé. Des de les 17h que hi vam anar fins a les 3h que tornava a l’hotel. Ens varem passar l’estona menjant, jugant a cartes i escoltant música, tocant el tambor i la guitarra. Ells sobretot fumant, fumant haixis es clar, però sobretot tabac, com fumen els marroquins!
L’endemà vaig visitar una mica la ciutat, sincerament amb l’única intenció de veure la mesquita de Hassan II, una obra arquitectònica impressionant i que diuen és la tercera mesquita més gran del món. La resta de la ciutat no té res especial, tot i que es la ciutat més gran del Marroc i té un aire més cosmopolita, però el centre on vaig estar jo, està molt destartalat i entre això i el Ramadà, era una pena passejar-la de dia. Per sort ja demà s’acaba el Ramadà i podré gaudir d’una setmana ben diferent del Marroc, això espero...
Notes
Diumenge, 17 d’agost de 2012
Trajecte en bus d’Essaouira a Casablanca
No se perquè, però els millors moments en un viatge sempre son en un bus. Ja ho he dit prou vegades que és el meu hàbitat, on m’hi sento més a gust, simplement mirant per la finestra, veure passant el país per descobrir, com si fossin uns entre actes d’una obra de teatre, coneixent a primera fila tot el seu encant, el dia a dia i les diferents vides de les persones. I no sols gaudint dels paisatges entre ciutats, si no també compartint experiències amb els locals. Aquí també em confonen amb un marroquí! Serà la barba de dues setmanes? A Cuba passava per cubano, a Brasil per brasileiro... en que quedem? Una dona crec que s’escandalitzava pq estava menjant una mica d’amagat, en època de Ramadà! Després reia al veure que no era marroquí... una altre parlava italià i els hi traduïa als altres el que anàvem parlant... que si l’oli d’Argan típic d’Essaouira, o com havia de fer per casar-me amb una noia molt maca que tenia asseguda a la vora... així sempre es un plaer viatjar!!
Chefchaouen
El bus a Chefchaouen va tardar 7h, amb lo qual vaig arribar tard per veure el primer partit de lliga del Barça, just em va donar temps de veure els últims minuts i el gol de Villa, encara amb la motxilla i abans de trobar cap hotel. Tot i les temptadores ofertes, vaig voler anar a l'Hotel Barcelona, ja que em feia il•lusió. Però va ser una de les pitjors nits que he passat al Marroc! Sols quedava l'habitació de la recepció, i encara em faig creus de que digués que si, pq a part de que els nois que ho portaven eren una mica capullos, evidentment va ser una sorollada tota la nit i a sobre sense aigua per dutxar-se!!
Menys mal que l’endemà vaig passar a l’altre “bando” (també hi ha l’Hotel Madrid) i em van acollir super bé a la Pensión La Castellana, on hi vaig passar dos dies de relax i pràcticament reguardant-me de la calor. Durant el dia sortir a passejar era suar com un poll. Però bé s’havia de fer, ja que el poblet es un encant. També super turista com Essaouira, però amb molta alegria també marroquí, ja que per fi s’havia acabat el Ramadà, i tota la gent ho celebrava com cal.
Es un poblet tot empedrat i amb casetes pintades de color blau turquesa, on les cases sembla que facin una competició a veure quina és la més maca, i on sol passejar pels seus carrers, es un autèntic plaer visual. No tant físic, ja que es tot pujada i baixada, però més aviat costa per la calor. En general s’hi està a gust i es un altre lloc per estar amb parelleta, jeje... també es un bon lloc per fer trekking i com no, és la capital del haixis i la marihuana, aquí els viatgers venen a fumar amb tranquil·litat, ja que no està “legalment” prohibit i ho saps no sols per la olor, si no pq a cada cantonada te’n ofereixen.
Tetouan i Al Hoceima
Ja que Chefchaouen tenia males combinacions de bus per anar cap a l’est, vaig canviar els plan i vaig tirar cap al nord una miqueta, fins a Tetouan. Perquè alí segur trobaria millors horaris i així veia una ciutat amb un aire morisco-hispànic de la qual parlaven molt bé. I la veritat es que hi vaig estar molt a gust, feia un clima agradable, sense massa calor i es respirava un aire molt alegre i festiu, sobretot amb la notícia de que venia el Rei aquell mateix dia!
La Medina un pel diferent però quasi com totes i vaig gaudir amb les pastisseries i els snacks sopant. El mateix a Al Hoceima, després d’un trajecte de 8h en bus em venia de gust descansar. I aquest era el lloc ideal, on hi van els marroquins a estiuejar i gaudir de les seves cales i platges. També un clima ideal i agradable per passejar, vaig decidir quedar-me dos nits, ja que segurament hi havia més a fer que a Nador.
També vaig gaudir d’una de les experiències més xules al Marroc, veure un Barça-Madrid amb 100 marroquins en un Cafè, tots fumant i tots bojos pel futbol. Em tenia mosca haver vist tantes samarretes del Real Madrid pel país, però puc donar fer que al partit hi havia un 75% de culers per la resta de merengues. Llàstima l’errada del Valdés i que no van poder dona’ls-hi una pallissa!
Nador i Melilla
Per últim, una de les zones menys visitades del país, de fet sol hi anava pq el meu vol surt d’allà, i bueno, em feia gràcia aprofitar i veure Melilla, on el meu Pare va fer la Mili. Ni Nador ni Melilla em van cridar massa l’atenció, es zona fronterisa per la ridiculesa colonial espanyola i a part de zona d’intercanvi, es pot gaudir de les seves platges. Curiós veure el to espanyol i andalús a Melilla, fer un vol pels seus principals carrers i ja amb ganes de tornar a casa, que aquests últims dies he agafat un constipat de cal Déu i una troba molt a faltar el seu llit al Marroc.
Notes
Dissabte, 25 d’agost de 2012
Caminant pels carrers de Nador
Em trobo caminant pels carrers de Nador, no solament cridant l’atenció per ser un dels pocs turistes per aquí, si no també pq estava menjant unes natilles de xocolata que he trobat pel país molt bones. I clar, com que no tinc cullera, me les menjo amb el dit. Deuen pensar que sóc un extraterrestre, amb la meva barba de drapaire, les meves pintes... ja m’ho crec que sóc un bitxo raro! En ves de prendre’m aquest viatge com unes vacances, tranquil•litat, comoditat i relax... res de res, sóc un matat! Els hotels més barats i horripilants del Marroc, almenys aquest últim, on he passat la pitjor nit del viatge (per la calor i pel soroll) i on segur que no hi posarien els peus ni els meus amics viatgers! Trajectes eterns en autobusos de mala mort, menjant i provant coses a qualsevol lloc... i tant que sóc un bitxo raro! No ha estat un viatge apassionant però, on no m’agradaria arribar a la conclusió de que també em resulta rutinari això de viatjar? No crec que així sigui, simplement que el Marroc a l’agost i amb el Ramadà es dur, i que no es un lloc on puguis conèixer gent local fàcil com feia en altres països, amb els occidentals mai he fet molt bones miques. No se... ha estat un plaer sentir-se altre cop viatger, passar hores al bus i veure passar el món des d’una altra perspectiva totalment diferent, veure coses maques i fins i tot passar calor. Un bitxo raro satisfet.
Aquest es el petit diari del meu viatge, 20 dies per un país veí però que alhora suposa un contrast de cultures impressionant, on hi trobes salts en el temps com les visites a les seves Medines (centre antic de les ciutats), paisatges meravellosos sobre les dunes del Sàhara o sobre les muntanyes de l’Atlas, poblets amb encants com Essaouira o Chefchaouen, el bullici de les ciutats com Marrakech o Casablanca... en definitiva un viatge ben interessant, tot i la calor i el Ramadà que vaig patir en el més d’agost.
Fès
L’arribada al Marroc va ser més fàcil i plàcida del que em pensava, ja sigui pel Ramadà o pq vaig sol i no sóc presa fàcil dels “faux guides” o guies falsos com diuen aquí, vaig poder caminar per la Medina de Fès ben tranquil·lament. L’agobio i atabalament que pots sentir en aquest país per la seva gent, tal i com em deien, de moment no l’he trobat.
Si que hi ha excessiva tranquil·litat i sensació de que el país està aturat, amb això del Ramadà. Els carrers estan pràcticament buits, la gent a casa seva o tirada per terra ben reguardats a la ombra, les botigues tancades o a les fosques si es que tens la sort de trobar-n’hi alguna d’oberta per comprar aigua... pq a sobre, una calor sufocant. Ni amb Ramadà o sense dona gust de sortir al carrer!
Vaig trobar un Hostel o “aubergue” aquí en diuen, que estava molt ben situat i em va permetre visitar la ciutat durant dos dies, la Medina de Fès es espectacular, com de cuento... ple de carrers en forma de laberint i cada cantó un personatge o botiguer més versemblant, et transporta al segle passat en una sola passejada. El bullici de la gent, d’aromes i fortes olors, de crits entre discussió i discussió de la seva gent, juntament amb la calor que predomina a dins de les seves muralles... es un bon exemple del que em trobaré al Marroc, ràpidament et transporta al que sabia que seria un altre planeta.
Cap al vespre, sobre les 19.15h exactament, quan comença a marxar el sol i diuen que no pots distingir un fil d’agulla blanc d’un de negre a la llum del dia, la ciutat encara es paralitza molt més. La gent va cap a casa per menjar i beure després de moltes hores sense poder fer-ho, jo aprofito per sopar també. En alguns petits restaurants de carrer (com xiringuitos) encara hi ha gent que sopa a fora fent el “ftour” (primer àpat), i començo a degustar el menjar marroquí, “Tajins”, verdures fetes de mil maneres, “Poulet amb frites”, “Couscous”... em sembla que no m’aprimaré gaire en aquest viatge, tal i com volia. Després per la nit, la gent surt a passejar, a sentar-se en una terrassa d’un “Café”, però molt tranquil i molt parat tot, una mica mort. Suposo que es degut al Ramadà.
Erg Chebbi
Pensava passar per Meknès, però crec que serà bastant semblant a Fès i a més tinc ganes d’arribar fins a Chefchaouen, així que començo a tirar cap al desert, tal i com havia pensat. 7h o 8h en bus fins a Errachidia, sense aire condicionat però amb uns nois molt simpàtics que em conviden a la part de davant del bus. Es un espectacle sol veure la gent a cada parada, com els hi agrada discutir, les coses que transporten i com ho fan...
La ciutat d’Errachidia no té res a veure, però es a mig camí del desert i aprofito per seguir palpant el país. Degusto un sopar boníssim en un altre dels seus xiringuitos i passo una nit super sufocant, em sembla que em passaré a les habitacions amb “climatisation” pq sinó no aguantaré fins al dia 26! A vespre vaig conèixer un marroquí que parlava espanyol molt simpàtic i me’n fio d’ell per anar al “aubergue” pel qual treballava a Hassi Labied, un poblet al costat de Merzouga, la porta de les dunes del Sàhara del Marroc. Sobretot per evitar els possibles munt de guies oferint els seus serveis a l’arribar, els qual tampoc em trobaré ja que amb la calor i el Ramadà, tot està desolat. I pq m’agrada el preu que oferta, ja que hi ha un dalt a baix pel que fa aquest tipus d’excursió. Des de 300 a 1200 dirhams diuen (10 dirhams equival a 1€ més o menys), i no crec que siguin molt difrents entre si.
Jo he pagat 350 dirhams per la típica nit a les dunes, excursió amb camell per veure la posta de sol i la sortida l’endemà, amb sopar i esmorzar inclosos. Em trobo uns italians que hi aniran demà i també està previst que ho facin uns catalans... però aquesta nit estic sol i per tant sóc l’únic, així que jo i el meu dromedari (ja que son camells d’una sola gepa), juntament amb el meu guia, en Mohamed, vam tirar cap a les dunes. Ja recordava de Mongòlia que es un pal això d’anar amb camell! Però almenys aquí sense ja sol i no fa tanta calor.
Nota: A Merzouga vaig fer el típic viatge en camell, per veure les dunes del Sàhara i fer nit en aquell paradís de sorra. La propera vegada faré Turisme Responsable i no utilitzaré animals explotats pel turisme.
Es un espectacle contemplar les dunes, en caravana de camells amb els altres grups d’altres hotels, i resulta un viatge bonic i quasi màgic. Arribem fins al campament que ja s’ha fet fosc, i el Mohamed em prepara una “tajin” de pollastre i verdures per xupar-se els dits, que bona! Després em deixa sol al campament amb les estrelles, ja que ells se’n va a fumar amb els altres guies i jo no en tinc ganes. Primer m’agrada la idea, tot sol, tombat en un matalàs a sobre de les dunes mirant les estrelles... després quan sento alguns sorolls i fins i tot veig una cosa blanca amb potes que surt corrents quan em llevo tot espantat... ja es una altra cosa, jeje... no sabia que hi havien animals al desert!! L’endemà me’n adono que hi ha campaments amb nòmades, i que pot ser seria un gat que buscava menjar...
Tot i això, em vaig adormir ràpid... i a les 5h vaig sentir el despertador per veure la sortida del sol. Vaig pujar a dalt de la gran duna i s’ha de dir que es una sensació màgica trobar-se allí esperant aquell moment... i veient com canvien de colors les seves dunes, groc, taronja, vermell... espectacular! Molt maca l’experiència.
A la tornada em trobo amb el grup de catalans, els italians i espero un taxi que no arriba mai. El noi del “aubergue” em diu que amb el Ramadà no vindran ja, que no hi deu haver gent. Llavors ja em veus a mi amb les dues motxilles i aquella calor matadora, de debò que allò es el desert! A la sortida del poble esperant algun cotxe que em porti al proper poble, que de taxi en taxi pot ser arribo al bus de les 15h que vull que em porti cap a l’Atlas. Vaig tenir sort i em va recollir un francès d’origen turc amb el seu guia i cotxe llogat, ja que vam veure que a Erfoud no hi havia cap bus a les 15h i era com un poble fantasma, per sort vaig seguir amb ells fins a Errachidia i allí si que hi havia un bus similar. Altre cop 7h de bus (aquest cop amb aire condicionat) i vaig arribar a Ouarzazate.
Notes
Dissabte, 11 d’agost de 2012
Hassi Labied, Merzouga
Els Tourages i gent del Sàhara estan fets d’una altra pasta, m’ho ha demostrat el Mohamed, guia de la meva excursió en camell cap a les dunes d’Erg Chebbi amb la seva conversa durant el sopar. O el noi que llogava Quads, on esperava la meva sort per sortir del Sàhara i anar cap a l’Atlas. Tot plegat m’ha donat una lliçó... una lliçó que ja em tenia ben apresa durant la meva volta al món, però que pot ser tant de temps sense viatjar i la rutina altre cop de BCN, m’ha fet oblidar. Ha passat un tot terreny amb un guia no molt simpàtic que em recordava que no hi havia taxis, que no aconseguiria sortir d’allí i que si els hi pagava 200 dirhams em portaven cap a l’Atlas, però no m’ha agradat massa i no me’n fiava. Així que he passat i m’he quedat allí, esperant... amb aquell sol sufocant. Li he dit al noi dels Quads que pot ser l’hauria cagat, que era una bona oferta i que estava sortir difícil sortir d’allí. M’ha contestat amb tota la parsimònia i molt plàcidament: “Pot ser tens més sort i passa algú que t’ho fa més barat”. I així ha sigut, ha aparegut el francès d’origen turc i no m’ha cobrat res, i gràcies a ell no m’he quedat penjat a Erfoud esperant un bus que no arribaria mai, i millor anar a Errachidia d’on si he pogut anar cap a l’Atlas. Quantes vegades he dit jo que si busques la sort, sempre apareix... sobretot quan la busques amb bondat i positivisme... m’agrada la gent del Sàhara!
Una mica d'Atlas
Després del desert vaig anar en busca d’un clima més agradable, però no tindria aquesta sort. A Ouarzazate feia igual o més calor, per sort l’habitació d’hotel que vaig trobar era força fresqueta. Molt sorollosa però... vaig parar en aquesta inexpressiva ciutat en busca d’una de les Kasbes més maques del Marroc, Aït Benhaddou, la qual ha estat utilitzada per pel·lícules com Gladiator. La ciutat no té res especial, es simplement una parada per tal d’organitzar diferents excursions o fins i tot per veure els estudis cinematogràfics de l’Atlas, on s’han fet infinitat de pel·lícules també.
Com que hi vaig arribar ben tard, m’hi vaig quedar dos nits, per tal de veure pel matí la Kasba d’Aït Benhaddou. A la ciutat ja començo a veure més el Marroc que m’havia imaginat al principi, guies turístics intentant vendre’t algo, botiguers convidant-te a la seva botiga, etc... però durant el dia també està molt parada, quasi bé morta. I em resulta difícil pujar en un taxi amb més persones per anar a la Kasba, que es troba a 32 Km. Per sort trobo un taxista que parla una mica d’anglès i negociem per 150 dirhams l’excursió jo sol, tot i que a la tornada intentarà replegar més viatgers. La visita es curta però agradable, ja que la Kasba es espectacular, mai més ben dit de pel·lícula!!
Fins i tot hi ha una part de la fortificació que es va fer expressament per la peli, però la resta es immensa i t’evoca en aquell possible temps i la magnitud de la seva bellesa i llegenda.
Marrakech
Sol arribar a Marrakech et dones compte que es una gran ciutat. Aquí el Ramadà ja no es nota tant i durant el dia hi ha més gent. Gràcies a uns catalans que vaig trobar al Sàhara, m’allotjo en un petit “aubergue” tipus dormitori però amb “climatization”. Per fi podré dormir sense dutxar-me a cada estona... i ben barat! Es troba al ben mig de la Medina, a prop de la famosa plaça Djemaa el Fna, la qual es tot un espectacle.
Sobretot de nit, quan es transforma en un munt de restaurants improvisats i cercles de teatre i animacions ben estrambòtiques, com els encantadors de serps, conta contes, malabaristes, etc... senzillament espectacular. On hi pots gaudir d’un bon sopar o un cafè en alguna terrassa i gaudir de la panoràmica, la vaig trobar molt més viva que qualsevol lloc i em va agradar molt.
Vaig passejar per la Medina i em vaig perdre pels seus carrers, m’escapava dels seus venedors i guies turístics, aquí si que eren una mica pesats, si... gaudint d’algun “shawarma” o una amanida als xiringuitos... i fins i tot vaig quedar amb l’Abdel, la parella de la Irene que em va caure molt bé i em va presentar als seus amics, tot prenent un “chocolat choud” per la nit. També em va dur fora de la zona turística en moto i cal dir que es una temeritat conduir pel Marroc!
Com que feia igualment molta calor, m’hi vaig quedar sol dos dies, però va ser un plaer gaudir d’aquell món a part que pot resultar la ciutat de Marrakech.
Essaouira
Per fi vaig poder trobar bon clima al Marroc, massa i tot que a la nit havia de posar-me el “xubasquero” o tot, l’única roba d’abric que portava. Més de 10ºC de diferència! Quin plaer parar de suar, parar de dutxar-se quasi bé a cada hora, de patir per la calor, de patir per la calor i per l’habitació, quin plaer fins i tot tenir fred al vespre!
I quin poble més bonic, amb la seva Medina emmurallada i tocant al mar, un poble pescador i amb un encant especial, molt turístic... que fins i tot no sembla Marroc, però amb una tranquil·litat que enamora i refresca sol de passejar-lo. M’ho vaig prendre com uns dies de relax, gaudint del menjar i una més que decent habitació, un pel més car en comparació a la resta del país, de la brisa i les magnífiques postes de sol... fins i tot em vaig avorrir una mica. Es el típic lloc per estar en parella, o si no practicar esports d’aigua com el surf o el kitesurf... però va estar guai abandonar per una estona la calor sufocant del Marroc i descobrir l’encant d’aquest petit poble pescador.
Casablanca
Sol arribar a Casablanca vaig tenir una d’aquelles experiències úniques i especials que solament CouchSurfing et pot donar. Ja que la Salma havia quedat amb els seus amics a la platja per fer l’últim “ftour” del Ramadà, i al jo arribar el mateix dia, em va convidar. Va estar molt xulo, primer mesclar-me amb joves alternatius i més moderns dels que fins ara m’havia trobat pel carrer, i degustar un menjar boníssim.
En un escenari magnífic, la platja dels voltants de Casablanca, on la gent amb diners passa l’estiu o hi té cases de segona residència. Curiós veure com estaven d’ansiosos per poder menjar i fumar, i tot i no parlar francès i conversar poc, m’ho vaig passar força bé. Des de les 17h que hi vam anar fins a les 3h que tornava a l’hotel. Ens varem passar l’estona menjant, jugant a cartes i escoltant música, tocant el tambor i la guitarra. Ells sobretot fumant, fumant haixis es clar, però sobretot tabac, com fumen els marroquins!
L’endemà vaig visitar una mica la ciutat, sincerament amb l’única intenció de veure la mesquita de Hassan II, una obra arquitectònica impressionant i que diuen és la tercera mesquita més gran del món. La resta de la ciutat no té res especial, tot i que es la ciutat més gran del Marroc i té un aire més cosmopolita, però el centre on vaig estar jo, està molt destartalat i entre això i el Ramadà, era una pena passejar-la de dia. Per sort ja demà s’acaba el Ramadà i podré gaudir d’una setmana ben diferent del Marroc, això espero...
Notes
Diumenge, 17 d’agost de 2012
Trajecte en bus d’Essaouira a Casablanca
No se perquè, però els millors moments en un viatge sempre son en un bus. Ja ho he dit prou vegades que és el meu hàbitat, on m’hi sento més a gust, simplement mirant per la finestra, veure passant el país per descobrir, com si fossin uns entre actes d’una obra de teatre, coneixent a primera fila tot el seu encant, el dia a dia i les diferents vides de les persones. I no sols gaudint dels paisatges entre ciutats, si no també compartint experiències amb els locals. Aquí també em confonen amb un marroquí! Serà la barba de dues setmanes? A Cuba passava per cubano, a Brasil per brasileiro... en que quedem? Una dona crec que s’escandalitzava pq estava menjant una mica d’amagat, en època de Ramadà! Després reia al veure que no era marroquí... una altre parlava italià i els hi traduïa als altres el que anàvem parlant... que si l’oli d’Argan típic d’Essaouira, o com havia de fer per casar-me amb una noia molt maca que tenia asseguda a la vora... així sempre es un plaer viatjar!!
Chefchaouen
El bus a Chefchaouen va tardar 7h, amb lo qual vaig arribar tard per veure el primer partit de lliga del Barça, just em va donar temps de veure els últims minuts i el gol de Villa, encara amb la motxilla i abans de trobar cap hotel. Tot i les temptadores ofertes, vaig voler anar a l'Hotel Barcelona, ja que em feia il•lusió. Però va ser una de les pitjors nits que he passat al Marroc! Sols quedava l'habitació de la recepció, i encara em faig creus de que digués que si, pq a part de que els nois que ho portaven eren una mica capullos, evidentment va ser una sorollada tota la nit i a sobre sense aigua per dutxar-se!!
Menys mal que l’endemà vaig passar a l’altre “bando” (també hi ha l’Hotel Madrid) i em van acollir super bé a la Pensión La Castellana, on hi vaig passar dos dies de relax i pràcticament reguardant-me de la calor. Durant el dia sortir a passejar era suar com un poll. Però bé s’havia de fer, ja que el poblet es un encant. També super turista com Essaouira, però amb molta alegria també marroquí, ja que per fi s’havia acabat el Ramadà, i tota la gent ho celebrava com cal.
Es un poblet tot empedrat i amb casetes pintades de color blau turquesa, on les cases sembla que facin una competició a veure quina és la més maca, i on sol passejar pels seus carrers, es un autèntic plaer visual. No tant físic, ja que es tot pujada i baixada, però més aviat costa per la calor. En general s’hi està a gust i es un altre lloc per estar amb parelleta, jeje... també es un bon lloc per fer trekking i com no, és la capital del haixis i la marihuana, aquí els viatgers venen a fumar amb tranquil·litat, ja que no està “legalment” prohibit i ho saps no sols per la olor, si no pq a cada cantonada te’n ofereixen.
Tetouan i Al Hoceima
Ja que Chefchaouen tenia males combinacions de bus per anar cap a l’est, vaig canviar els plan i vaig tirar cap al nord una miqueta, fins a Tetouan. Perquè alí segur trobaria millors horaris i així veia una ciutat amb un aire morisco-hispànic de la qual parlaven molt bé. I la veritat es que hi vaig estar molt a gust, feia un clima agradable, sense massa calor i es respirava un aire molt alegre i festiu, sobretot amb la notícia de que venia el Rei aquell mateix dia!
La Medina un pel diferent però quasi com totes i vaig gaudir amb les pastisseries i els snacks sopant. El mateix a Al Hoceima, després d’un trajecte de 8h en bus em venia de gust descansar. I aquest era el lloc ideal, on hi van els marroquins a estiuejar i gaudir de les seves cales i platges. També un clima ideal i agradable per passejar, vaig decidir quedar-me dos nits, ja que segurament hi havia més a fer que a Nador.
També vaig gaudir d’una de les experiències més xules al Marroc, veure un Barça-Madrid amb 100 marroquins en un Cafè, tots fumant i tots bojos pel futbol. Em tenia mosca haver vist tantes samarretes del Real Madrid pel país, però puc donar fer que al partit hi havia un 75% de culers per la resta de merengues. Llàstima l’errada del Valdés i que no van poder dona’ls-hi una pallissa!
Nador i Melilla
Per últim, una de les zones menys visitades del país, de fet sol hi anava pq el meu vol surt d’allà, i bueno, em feia gràcia aprofitar i veure Melilla, on el meu Pare va fer la Mili. Ni Nador ni Melilla em van cridar massa l’atenció, es zona fronterisa per la ridiculesa colonial espanyola i a part de zona d’intercanvi, es pot gaudir de les seves platges. Curiós veure el to espanyol i andalús a Melilla, fer un vol pels seus principals carrers i ja amb ganes de tornar a casa, que aquests últims dies he agafat un constipat de cal Déu i una troba molt a faltar el seu llit al Marroc.
Notes
Dissabte, 25 d’agost de 2012
Caminant pels carrers de Nador
Em trobo caminant pels carrers de Nador, no solament cridant l’atenció per ser un dels pocs turistes per aquí, si no també pq estava menjant unes natilles de xocolata que he trobat pel país molt bones. I clar, com que no tinc cullera, me les menjo amb el dit. Deuen pensar que sóc un extraterrestre, amb la meva barba de drapaire, les meves pintes... ja m’ho crec que sóc un bitxo raro! En ves de prendre’m aquest viatge com unes vacances, tranquil•litat, comoditat i relax... res de res, sóc un matat! Els hotels més barats i horripilants del Marroc, almenys aquest últim, on he passat la pitjor nit del viatge (per la calor i pel soroll) i on segur que no hi posarien els peus ni els meus amics viatgers! Trajectes eterns en autobusos de mala mort, menjant i provant coses a qualsevol lloc... i tant que sóc un bitxo raro! No ha estat un viatge apassionant però, on no m’agradaria arribar a la conclusió de que també em resulta rutinari això de viatjar? No crec que així sigui, simplement que el Marroc a l’agost i amb el Ramadà es dur, i que no es un lloc on puguis conèixer gent local fàcil com feia en altres països, amb els occidentals mai he fet molt bones miques. No se... ha estat un plaer sentir-se altre cop viatger, passar hores al bus i veure passar el món des d’una altra perspectiva totalment diferent, veure coses maques i fins i tot passar calor. Un bitxo raro satisfet.
